Zapatero i la transició

No vaig votar a José Luis Rodriguez Zapatero (estrictament parlant, no vaig votar al PSOE, però el sistema electoral d'aquest país és presidencialista de fet, encara que no ho sigui formalment), però soc un defensor seu. I, curiosament, sovint l'he hagut de defensar davant de votants del seu propi partit que el trobaven "massa tou".

Veurem què passa en els propers anys, però aquest home de moment ja ens va treure d'Iraq, ha introduït la paritat de les dones al govern, ha aprovat els matrimonis homosexuals, ha eliminat de la llei del divorci els residus paternalistes que quedaven de la transició i ha posat el debat de les relacions església-estat en el seu lloc. I tot en un any. I a més recolza seriosament (no com altres del seu partit) la reforma de l'estatut i el sistema de finançament de Catalunya, amb matisos i límits que puc no compartir però que trobo respectables.

És difícil jutjar una figura política de primer nivell mentre està activa. Per exemple, jutjar objectivament a José María Aznar mentre era president m'era impossible; quan es tractava d'ell em dominava la visceralitat. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i avui en dia crec que es pot dir que ha sigut un personatge perillós per a la convivència però històricament irrellevant.

Per això he trobat molt interessant aquest article sobre Zapatero a The American Prospect que dóna una visió "externa" d'ell. En línies generals coincideix bastant amb la meva opinió i a més aporta un angle nou que no se m'havia acudit: Zapatero encarna (per fi!) el final de la transició.

Us tradueixo un paràgraf de l'article (la negreta és meva):

És aquesta maduresa de la democràcia Espanyola, més que no pas altra cosa, la que ajuda a donar sentit a les accions i decisions de Zapatero. Zapatero va adquirir notorietat quan la memòria de Franco es començava a difuminar. Nascut en una família de classe mitjana el 1960, es va polititzar un any després de la mort de Franco i va pujar en la jerarquia del partit socialista durant els anys 90. Óscar Campillo, un dels biògrafs de Zapatero i editor del diari El Mundo de Castilla y León, coneix el president des de fa molt temps i no està sorprès pels aconteixements recents. "Zapatero pertany a la primera generació que no va realment experimentar el franquisme; només el va conèixer quan era petit" diu Campillo, "Per tant no està hipotecat pel passat. Senzillament pot seguir els principis que sempre ha sostingut".

Crec que aquest darrer punt és essencial. Ja tocava acabar d'una vegada la transició, el no poder dir o fer les coses que un considera justes per aquella por de "trencar la convivència i tornar a la Guerra Civil". La Guerra Civil és història i la situació actual és molt diferent. Ja és hora de defensar els nostres principis obertament, sense por.

I crec que ja hem començat. Zapatero des del govern és un exemple de defensa oberta de les idees progressistes. La manifestació contra el matrimoni homosexual de fa unes setmanes és un exemple de defensa oberta d'idees ultraconservadores. Ja tocava que tots parléssim clar.